Arxius Negres a Catalunya (1975–2005). Trenta anys d’autoorganització, drets civils i xarxes de resistència
3 Elements de la Mediateca
A mitjan anys setanta, comença a arribar migració africana a diferents punts de l’Estat espanyol. Per a moltes persones, Espanya i Catalunya era un país de pas; però una part important s’hi acaba establint, treballant al camp o a la indústria. Progressivament, aquestes poblacions es concentren en zones amb demanda de mà d’obra: el camp al Maresme o a Lleida, les indústries càrnies a Vic, Olot, Manresa o Lleida, així com en el comerç ambulant. En tots aquests espais, les condicions laborals es caracteritzen per l’explotació.
A aquesta migració s’hi suma l’arribada d’estudiants africans que, per diferents motius, acaben arrelant al territori. La majoria provenien de Guinea Equatorial, però també n’hi havia de països com Nigèria, Camerun o Haití. Paral·lelament, comunitats procedents de Gàmbia, Senegal, Guinea Conakry o Nigèria s’estableixen en municipis com Lleida, Granollers, Banyoles, Olot, Salt, Terrassa o Sabadell.
Arxius Negres a Catalunya (1975–2005) mostra com aquestes poblacions negres es van organitzar col·lectivament per produir drets, cultura i comunitat.
L’associacionisme s’hi presenta no com un procés d’integració, sinó com una pràctica d’autoemancipació política i de supervivència organitzada. En aquest marc, no hi ha separació entre drets, cultura i acció col·lectiva. La cultura, l’educació i el suport mutu emergeixen com a eines de lluita quotidiana contra el racisme estructural.
Aquests arxius no són restes del passat, sinó un gest de restitució de l’agència històrica. Donen testimoni d’una ciutadania negra activa, anterior al seu reconeixement institucional.
No es tracta, doncs, d’una història d’immigració, sinó d’una història de construcció de drets des de baix, arrelada en formes d’autoorganització situades al territori. No és casual que, a diferència d’altres contextos de l’Estat espanyol, moltes d’aquestes iniciatives adoptessin formes associatives i de producció editorial, en diàleg amb una tradició pròpia de Catalunya.
Aquesta materialitat és fruit de la recerca duta a terme per Tania Safura Adam en el marc d’”Espanya negra: viatge cap a la negritud en l’espaitemps”.
1. Autoorganització i comunitats
Les associacions sorgeixen com a resposta directa al buit institucional i a l’absència de drets efectius. Davant l’exclusió, les comunitats negres s’organitzen des de la urgència i la cura mútua. Les xarxes parteixen de l’origen compartit, però s’obren cap a aliances socials, sindicals i polítiques. Lluny de ser espais tancats, funcionen com a nodes de solidaritat i acció col·lectiva.
L’associació esdevé així un espai polític, on es construeix comunitat i es reclama ciutadania. Un espai travessat per la necessitat —especialment per l’acompanyament en els processos de regularització—, pel desig i també per una certa nostàlgia. La gent s’hi reunia per Cap d’Any i altres celebracions: bodes, batejos o simplement per compartir temps i presència, sovint en trobades informals a cases o locals, on encara es podia sentir el batec de la terra d’origen.
En aquest sentit, les festes també van ser profundament polítiques: espais des d’on imaginar i articular futurs possibles.
Altres espais, vinculats a la gastronomia, la bellesa i l’espiritualitat —com bars, perruqueries o llocs de culte—, van tenir un paper igualment central en la vida comunitària.
2. Lluites pels drets civils i laborals
Les poblacions negres han estat travessades pel racisme i l’estigma des del primer moment de la seva arribada. Tant en l’àmbit quotidià com en l’institucional, es multipliquen els relats i episodis de discriminació, des dels microracismes fins a formes estructurals que limiten l’accés als drets bàsics i condicionen la vida diària.
En aquest context, la lluita pels drets laborals i per la regularització esdevé una necessitat urgent de supervivència i dignitat. Davant l’exclusió legal, s’articulen estratègies col·lectives d’acompanyament i defensa, sovint en aliança amb sindicats i entitats socials. Aquestes col·laboracions transformen experiències individuals de vulnerabilitat en reivindicacions col·lectives de drets.
Des de les lluites per la dignificació del subjecte migrant davant la legislació d’estrangeria fins a les successives regularitzacions —la primera, iniciada el 1991 i desplegada el 1992, coincident amb la intensificació de la batalla d’Alphonse Arcelin per la repatriació del Negre de Banyoles—, així com les mobilitzacions sostingudes contra les condicions laborals de semiesclavatge i l’augment de les redades policials, es configura un camp de resistència continuat. Alguns testimonis recorden que podien ser aturats desenes de vegades en un sol dia.
Moltes de les formes de solidaritat desplegades en aquest període —com els tancaments a l’Església del Pi o les acampades a la plaça de Catalunya— s’inscriuen en una genealogia de pensament i pràctica panafricanista, arrelada en experiències prèvies als països d’origen.
A inicis de 2001, un grup de persones sense papers es va tancar a l’Església del Pi per exigir la regularització de la seva situació administrativa, en el marc d’una mobilització més àmplia que va implicar diversos espais de la ciutat. El tancament es va prolongar durant quaranta-set dies i va posar en evidència la precarietat i la vulnerabilitat derivades de la irregularitat administrativa.
Paral·lelament, entre 2000 i 2001, diferents grups van ocupar de manera sostinguda la plaça de Catalunya i altres espais públics, on van viure i organitzar-se col·lectivament. Durant aquest temps, es van activar formes intenses de suport mutu, circulació d’informació i coordinació política. Aquestes accions no només denunciaven una situació, sinó que afirmaven una capacitat d’organització i una voluntat sostinguda de lluita per una vida digna.
3. Cultura, educació i producció de discurs
La cultura esdevé una eina política fonamental per visibilitzar experiències i generar consciència col·lectiva. La producció de relat propi permet desbordar els discursos dominants i disputar els marcs d’estigmatització. Revistes, música, espais educatius i pràctiques culturals construeixen imaginaris alternatius i desplacen els límits del que és pensable. Aquests espais donen veu a subjectes històricament silenciats i relegats als marges, i actuen com a formes d’educació antirracista abans que el concepte fos reconegut institucionalment.
En aquest context, les associacions no només responen a la necessitat de trobada o de preservació de vincles amb el país d’origen, sinó que despleguen una clara funció pedagògica. Complementen —i sovint qüestionen— els circuits formals d’educació, especialment en relació amb les generacions nascudes o criades aquí.
Les trobades, l’escriptura, les revistes i les conferències esdevenen espais de transmissió de coneixement i de producció intel·lectual pròpia. Algunes publicacions, en particular, neixen amb la voluntat explícita de suplir l’absència de referents africans en l’esfera pública i en l’oferta editorial, obrint escletxes en un paisatge cultural que els havia ignorat sistemàticament.
Aquesta producció no emergeix en un buit, sinó en un context marcat per una llarga tradició de negació de les formes de resistència i pensament negres, sovint reduïdes a desviació o invisibilitzades sota discursos de tolerància o integració. En aquest marc, la creació cultural esdevé també un gest de desbordament: una manera d’insistir en la pròpia existència, de produir sentit i d’intervenir en la imaginació del present i del futur.
